L'empresonament sense fiança dels presidents de l'ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, acusats de sedició per les mobilitzacions davant la Conselleria d'Econòmia a Barcelona el 20 de setembre, va tornar a treure la gent de casa seva. Indignació, impotència i ràbia. Eren, sens dubte, sentiments compartits però es canalitzaven gràcies a la força que transmet el carrer. Sentir-se part d'un tot. I els substituíem per coratge, força i esperança. Si més no pensant, il•lusos, que ja s'havia travessat la línia vermella. Però si la realitat supera la ficció, cada acció de l’estat espanyol per revifar el procés és digne d’estudi. El poder judicial i polític estatals, i no els separo perquè ja que no ho fan ells perquè molestar-me jo, és la principal matriu de l’independentisme. Quan sembla que hi han escletxes, dubtes, improvització o afloren la pluralitat i la diversitat d’opinió tan característicament catalanes, vénen una jutge, uns polítics i un fiscal i et donen foc. I com que a dins no es pot fumar, tornes al carrer.
Amenaces de suspensió de l’autogovern? Al carrer. Constatació de la suspensió de l’autogovern? Al carrer. Proclamació de la República? Al carrer. D’acord, això no ho han provocat ells. No? Segur? Tant se val. Al carrer! I quan penses i te n’adones que vius en un bucle i que al desembre hi tornen a haver urnes i que tot pot quedar tal i com estàvem fa un any, la matriu et sorprèn i encen novament la metxa. I tu què fas? Tornes al carrer. Indignat, emprenyat i, una mica, acollonit. Perquè pensaves que no en serien capaços. Que això ara ja no passa. Que ho havies sentit dels avis i els pares, d’anys en blanc i negre. I no em refereixo només al color de les fotografies. Però quan sents un carrer Major ple des de la Menta fins a La Gavina cantar L’Estaca i t’emociones, veus que tenim un problema. Que em perdoni en Llach, però quan t'adones que ‘si tu l’estires fort per allà’ té tot el sentit del món 47 anys després és que alguna cosa no rutlla. Això que en diuen estat democràtic té una tara. Aquesta setmana han estat consellers. La pròxima pot ser la Mesa del Parlament. Potser mentre estic acabant d’escriure aquestes línees, és el President. Ens trobaran al carrer. I si il•legalitzen partits? La gent passarà de la Menta. I si el resultat de les eleccions no els agrada? Arribarem a l’Arbreda. Passen els anys i sembla que res canvia. Una cosa sí. Catalunya ja no té por. Ha sortit de casa. Al final sí que els carrers seran sempre nostres…
'Els carrers seran sempre nostres'. Opinió: Carlos Ribas
Vivim uns temps en què les concentracions són el pa de cada dia. Des del passat 20 de setembre, amb les primeres detencions a polítics catalans en un intent de l'estat de desarticular el referèndum, la societat catalana viu mobilitzada, sabent que el carrer és el seu altaveu per clamar contra les injustícies. L'1 d'Octubre, el carrer Major de Palamós es va omplir per celebrar que, tot i les dificultats, havíem pogut votar. L'endemà, va tornar a ser escenari de la indignació ciutadana contra les repressions policials d'un estat que entén que, pegar a gent que vol votar, és proporcionat.