Reportatge

03/03/2006 Cultura

---

Fa pocs dies hem vist caure les naus de la fàbrica surera Sitap, consumant la desaparició d'un dels últims vestigis de la indústria suro-tapera de Palamós. En el passat un important motor econòmic que, de fet, va motivar la construcció de l'actual port comercial. De la Sitap se'n conservaran una xemeneia i un cobert. Poca cosa, diran uns. Déu n'hi do, diran altres, recordant elements de l'arquitectura industrial de Palamós que no van tenir l'oportunitat de deixar un últim llegat i que van ser esborrats de manera immisericorde. És just el tractament que s'ha donat al patrimoni industrial palamosí, especialment en els últims vint anys?. Es podien haver conciliat els interessos urbanístics amb la conservació d'una part d'aquest patrimoni?. En aquest reportatge mirarem de donar-vos algunes claus perquè vosaltres mateixos pogueu respondre aquestes preguntes.Palamós s'ha desenvolupat en els últims vint anys a l'empara d'un planejament urbanístic aprovat l'any 1986 però que, comptat i debatut, no es va aplicar definitivament fins al 1992. Precisament, fa vint anys encara quedaven d'empeus les parets d'algunes d'aquestes mostres del nostre patrimoni arquitectònic. A molts de vosaltres no us costarà gaire fer memòria. Recordeu la majestuosa entrada del complex industrial de Can Mario?. I les arcades del claustre del Convent dels Agustins, dins de la fàbrica de taps de Les Pites?. I la Vincke?.
A mitjans dels anys 80 només un catàleg de la Generalitat recollia monuments i bens culturals a protegir davant de l'empenta urbanitzadora. No n'hi va haver prou. Mentre es tramitava el planejament urbanístic, les màquines anaven ensorrant indiscriminadament tot allò que molestava el progrés urbanístic. El mercat immobiliari no tenia cap intenció d'esperar a que algú digués què tocava i què no tocava conservar.
Can Mario, o l'Armstrong si us ho estimeu més, va caure a la segona meitat dels anys vuitanta. No en va quedar res. L'any 1991, les restes del claustre de l'antic convent dels Agustins es barrejaven, en una desesperada última abraçada, amb la runa de la fàbrica de Les Pites. Al 99 li tocava el torn a la Vincke. Ningú no va escoltar les veus -tímides, perquè ens hem d'enganyar- que clamaven per la conservació de la seva emblemàtica xemeneia.
Pere Trijueque ha treballat a fons la història de Palamós i coneix bé el passat d'una vida industrial que, a més, també va estar relacionada amb la seva activitat laboral. Ell creu que Palamós no ha fet justícia al seu patrimoni.
CITA PERE 1
L'arqueòloga Maria José Caja té una opinió semblant i pensa que Palamós ha perdut l'oportunitat de conservar elements arquitectònics molt interessants.
CITA MARI 1
Els especialistes veuen bé que la xemeneia de la Sitap, que en realitat era de la fàbrica Montaner, o el cobert del magatzem es conservin. Sembla, però, que quedaran com a restes integrades en un projecte inconnexe. Un pobre exemple d'un entrellat industrial urbà que ja és pràcticament impossible d'identificar sobre el terreny. Pere Trijueque posa també l'accent no només en el patrimoni arquitectònic sinó en el material industrial: les màquines, els estris...
CITA PERE 3
Però no us penseu que la desaparició del patrimoni arquitectònic industrial de Palamós és un fet aïllat. En realitat, s'emmarca en una tradició local de passivitat davant de la destrucció d'edificis de gran valor històric. La Torre Muntaner, icona de l'arquitectura modernista del litoral de Palamós, va caure al 1966. La llegendària Casa Roger, més tard coneguda com a Casa Ribera, situada davant de la Planassa, un altre símbol del modernisme, va aguantar tot just fins al 1973. Sis anys després s'enderrocava el teatre Carmen, en base a uns més que sospitosos informes de presumpta ruïna de l'edifici.
La relació continua fins als nostres dies amb mostres de menyspreu absolut per a l'arqueologia històrica de Palamós. L'any 1994, la construcció de la nova Hutchinson s'enduia per davant l'església de La Pietat, datada al segle catorze. Només es va necessitar un permís per desbrossar terreny. Al 1997, la nova nau de Super Stop, al polígon industrial de Sant Joan, enterrava les restes del Molí d'en Ribes.
Us podeu preguntar: mentre això passava no hi havia ningú que pensés en protegir aquests elements incloent-los en un catàleg?. I tant que sí. El problema és que aquest catàleg, que l'arquitecte Antoni Palou va començar a redactar l'any 1989, va trigar deu anys a fer-se. L'arqueòloga Maria José Caja ho recorda molt bé.
CITA MARI 2
Pere Trijueque ho considera una mostra de la poca voluntat política que hi havia de protegir aquest patrimoni.
CITA PERE 2
Davant de tots aquests arguments, tot sembla indicar que no s'ha fet tot el que calia per conservar, ni que fos parcialment, el ric patrimoni arquitectònic que Palamós va arribar a tenir i que ara podria ser un llegat valuós. Les velles fotografies i el testimoni oral i escrit de palamosins i palamosines en quedaran com a únic record.