25 de març de 2026.
Sento que, com el mar en calma de Palamós, a vegades tot sembla estable però, sense adonar-nos-en, anem deixant escapar el català a poc a poc. Canviem de llengua en petits gestos quotidians que semblen insignificants, però que ens acaben allunyant del nostre “port”. La llengua no és només comunicar-nos, sinó el lloc on ens reconeixem i sabem qui som. Em preocupa que, si no la sostenim, estem ensenyant que la nostra identitat és prescindible. I em queda la pregunta de fins a quin punt soc jo qui decideix mantenir aquest vincle o deixar-lo perdre.
Diana Camps "La llengua que ens manté a flotació"
